Sobre acampades i campaments hi ha per escriure un llibre d'anecdotes. Si que podeú asegurar que Benagéber s'un hotel en comparació, no sols per on anàvem, si no també el temps que havíem de perdre per ha buscar-ho, però vos puc a segurar que també tenia el seu encant.
No se si heu recordaras Dori, però va haver-hi una acampada també memorable a "Andilla", vos conte, acampada de cuaresma en l'etapa monitors, d'educadors Dori, Rosa i Camilo, on pujàvem en bus de línia hasta Villar i desdres en l'Exprés de Rosa i varios viatges hasta l'alberg d'Andilla de propietat dels Maristes. Era des del divendres en la nit hasta el diumenge. En quant arribem, la nit estava bén caiguda, les 19:30 a Villar, ningú pel carrer, bén de nit i un fret tipic de la zona i del mes de febrer. Despres de perdre's en el cotxe pel camí de Villar a Andilla, un hora mes tard, quant el alberg estava realment a vint minuts de Villar, conseguim arribar a un alberg enmig de la montanya, i amb l'única llum de la mitja lluna que reinaba eixa nit i que ens ajuda prou per que no habia ni llum electrica (semse generador), ni aigua. No podeu fer-se una idea de lo que varem pasar per a acomodarse al lloc. Camilo ens animá eixa primera nit amb aparicions per les diferents estancies de l'alberg amb una llinterna iluminat-se la seua cara intermitenment. A l'alçar-nos l'endemà, un grup de tres persones dels scouts dels maristes que estaben acampats per fora i arreglant les seues instalacions, ens van posar al dia de tots els detalls, primer que semse generador no habia llum, segon que l'aigua s'obria des d'una clau de pas a l'entrada del camí (almenys teniem aigua), i tercer que la zona rondaven prou els rabosots.
Doncs bé, estes bones persones que van salvar la situació (de l'aigua) ens van donar també un regal perquè l'estacia estacia fora de lo mes agradable, una xicoteta culebra que habian trobat d'uns 25/30 cm de llarg i que ens van deixar dins de la casa, això si, tancada en un got de nocilla (seguritad màxima) ja que volien baixar l'endemà per analizar si era o no venenosa (ole!!! si senyor, aço ultim era lo millor).
Pues bé la segon nit, entre que de llum tan sols teniem un foc en el fumeral del comedor que ens donaba llum en part de la casa, i la visita de la culebra, lo que Camilo batejá como "la mari Juli" (a la culebra), fon la nit més cridadá que la del terror. Camilo se li va ocórrer muntar amb un altre pot de nocilla i un tros de fil de pita anar obrint-ho i tiran per damunt el tros de fil de pita, per a que es pensarem que erá la culebra, increible el nivell de alguns dels crits, per a l'entretenimient propi i de la resta dels que estabem.
Per acabar el cap de setmana i quant baixarem el diumenge a casa, uns anaben en el bus i altres en el cotxe de Rosa, pues bé els que anabem en el cotxe tiguerem la sort de que la Expres es quedá semse bateria, hasta si direu bé no pasa res, pero lo curios del cas, es que va quedarse a la porta de un local de carretera adornat en llumenetes rotjes i que el la porta deia clarament CLUB. La situacio erá dins de un cotxe, a la vora de la carretera, davant de un Club de xiques de moral distraguda i dins del mateix un seminarista, una educadora i tres monitors (aço era foto de diari). En este mateix lloc varem esperar a que Claudio el paré de Rosa vinguera arrancara el cotxe i tornarem final i feliçment a casa.
D'esta acampada hi ha diversos personatges a destacar per a que fora important recordar, i son:
-Lloc preferent per a "Mari Juli", una culebra entranyable, que al final va desapareixer semse que ningú sabera qui ni on, imaginarem per a la nostra tranquilitat que els souts se la varen emportar, mai heu varem saber ben bé.
-Vicent el capellà d'Andilla que va acompayarnos a la oracio de cuaresma de la segon nit, ens feu la penitencial amb una confesio, sense confesio (¿!!!?¿!!!?¿!!!?) i despres varem acompanyar en la missa del diumenge amb cants i lectures, cosa que les (soles dones) feligreses varen agrair. Un home que tènia massa "bon rotllo" i un pelim temerari al volant, ja que ens feu el favor de fer amb el seu cotxe, un viatge rapit, sobre tot rapit, de baixada a Villar el diumenge de tornada, un personatje curios.
-Camilo que va fer que tots i cada un dels problemes que surgien forén noves formes de disfrutar d'un cap de setmana que realment va ser inoblidable.
No sé si el resto que vareú compartir esta experiençia la recordeu tant com jo, pero per a mi totes eixes cosetes que ens varem ocurrir va fer que encara ara la recorde amb un somriure.
PD: Açi la moraleja es clara; per majors dificultats que es trobeu a la vida, busqueu la part més positiva de la mateixa, i el bon rotllo fara que siga inoblidable.
