Hola a tots, tenia una cosa que vaig pensar en dir en la taula redona i que m'agradaria compartir amb tots vosaltres.
Si alguna cosa a caracteritzar este centre nostre durant estos cuaranta anys han sigut les epoques de baixes entre els educadors. Alts i baixos forts que feien que la situacio fora casi insostenible per que no teniem prou educadors o xiquets per a fer algunes de les activitats que mes ens agradaven (acampades, campaments, etc). Crec que mai erem ben concients que amb la desesperacio i la inquitud dels moments surgia la millor de les solucions, tal volta era per que Deu estava ahi per tirarmos una má, i seguir el cami que els primers educadors varen obrir, no en poques dificultats.
Sempre vaig escoltar a la gent que a pasat per este centre que Juniors Sant Lluis erá com el Ave Fenix que renaixia de les seues propies cendres, i com bé va dir Camilo "cambis necesaris en tots els grups que treballen en l'esglesia", cambis per a renovar ilusions i compromisos. Pot ser que fora de veritat i gracies a l'esforç de molta gent que ens a acompanyat en els moments de mes nececitat, de gent que ens va donar noves experiencies i sobre tot de bons amics. Molts d'estos educadors eren de altres barris, educadors de l'Asumcio o be educadors d'altres poblacions, també a nivell formatiu buscavem seminaristes i flares que vingueren per ajudar i que ens deixarem un testimoni que mai oblidarem i que hui sabem que ells tampoc ens oblidem a nosaltres.
Per tot aixo vaig a traure la "moraleja" com diu Luis Ros. Estic convençut que d'aquelles crisis que ens plantejaven reduir l'activitat o fins inclus tancar el centro, varem eixir molt mes forts, amb més amics que ens han acompanyat, i moltes experiencies que hui encara recordem i podem compartir amb molta alegria.
Per a les generacions futures vos dit que no perdrau mai eixe compromis per a seguir endavant i que no dubteu ni un segon en buscar a gent per ajudar-vos, ni oblideu que Deu estara ahi per a escoltar-vos i com sempre, ajudar en esta llavor que no es merit nostre si no d'Ell.
Necessitava comparti-ho amb vosaltres.
Un abraç.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
La clau, Nacho, recau en una d'eixes frases lapidàries que tu has dit moltes vegades. NOsaltres arribem fins on arriben, el que falta ho ha de posar Ell.
ResponderEliminarEl que ens toca fer a nosaltres és no ser "racanos" ni malfaeners, sinó donar tot el que realment podem, siga temps, mal de caps, destrellats, bones idees, cafenets, reunions, amics, discussions... I no oblidar que tot ho fem no per els xiquets, sinó perquè creiem que hi ha un món millor, que és un projecte de Déu, però que està en les nostres mans.
Les mans, són nostres; el projecte, el Regne de Déu. Així que, a pringar-se fins el colze, que val la pena.